dimecres, 18 d’octubre de 2017

Dificultats a l'hora de determinar els briòfits

Després d'una parada d'uns mesos al bloc per motius laborals que no m'han deixat gaire temps per mantenir-lo, reprenc la publicació de les entrades. La d'avui vol incidir en temes metodològics, a diferència de les que havia vingut escrivint fins ara, que eren més d'identificació o d'ecologia. Va dirigida sobretot a aquells que comencen amb el procés de determinació de les diferents espècies, i espero que serveixi per resoldre els problemes que segur s'hauran anat trobant.

Una de les dificultats més grans que ens podem trobar quan ens volem iniciar en el món dels briòfits, és la seva determinació. En el cas de les plantes vasculars, els caràcters clau per arribar a una o altra espècie acostumen a ser prou visibles a ull nu o amb l'ajuda d'una simple lupa de camp. Evidentment hi ha excepcions, com per exemple el gènere Festuca, en què hem de fer talls transversals de les fulles. En els briòfits, en canvi, molts dels caràcters d'importància taxonòmica s'han de veure amb microscopi, o com a mínim amb una lupa binocular. Això alenteix el procés de determinació, i és (entre altres coses) el que fa que la distribució detallada dels briòfits no sigui tan ben coneguda com la de les plantes vasculars. En una propera entrada m'estendré més en aquest tema.

Distribució CONEGUDA de dues espècies amb ecologia i abundàncies similars: a l'esquerra la molsa d'estrelles (Pleurochaete squarrosa), a la dreta el llistó (Brachypodium retusum).

Ara anem a veure, amb quins problemes ens podem trobar en el procés de determinació de les mostres, i com els podem resoldre. Tots el que explico aquí està basat en l'experiència personal, adquirida a base d'haver-me donat molts "cops a la paret". Es un procés que com tot requereix pràctica, la part bona és que tampoc es tarda tant en agafar-la.

Mala separació de les mostres:
La primera qüestió pot semblar més que evident, però no l'hem de passar per alt: és molt normal que les espècies de briòfits es trobin barrejades, i per tant ens hem d'assegurar molt que les parts que agafem són de la mateixa espècie. El que això escriu, en els seus inicis, més d'un cop s'havia trobat d'agafar el gametòfit d'una Pottia sp. i l'esporòfit d'un Bryum sp., i la confusió i hores de feina inútils estaven garantides. Per tant, abans de començar d'identificació feu una bona ullada a la vostra mostra per veure quantes espècies hi ha i si estan o no molt barrejades.

Fer els talls transversals dels fil·lidis i caulidis:
Un problema molt normal als nostres inicis o amb espècies molt petites, és que els talls transversals no ens surtin bé, sobretot els dels fil·lidis. Quan un comença, és normal mirar de fer els talls molt acuradament, i fer-ne pocs, tres o com a molt quatre. I és el més normal perdre els nervis quan, al cinquè o sisè intent, veiem que els nostres talls encara són massa amples com perquè quedin tombats i puguem veure bé la seva secció.

La solució en aquest cas és, primer de tot, fer servir fulles d'afaitar el més noves possibles. Encara que les haguem de renovar cada setmana, val la pena, i a més és un material barat. Si hem de perdre dues hores amb una mostra només per estalviar-nos uns cèntims d'euro, comencem malament en el món de la briologia!!

I el segon truc, és fer molts talls sense parar a comptar-los. En el meu cas vaig fent talls ràpidament, pressionant la gillette (la marca que recomano per sobre les altres, consti que no cobro comissió) contra el meu dit mentre el vaig retirant a poc a poc i fent pressió contra la mostra. Així, dels 20 o 30 talls que faig, sempre n'hi ha alguns que queden bé. Si la mostra és molt petita (cas del gènere Acaulon) podem fer servir un cobreobjectes en comptes del nostre dit.

És molt important fer talls el més fins possibles, per tal de veure bé els detalls en secció. Nervi amb lamel·les a la cara ventral en un fil·lidi de Pogonatum urginerum.

Cèl·lules alars i decurrència dels fil·lidis
Sol passar que al separar els fil·lidis dels caulidis, aquests es trenquin per la base amb el resultat que perdem la zona del fil·lidi que conté les cèl·lules alars. Això és un gran problema ja que pot ser que aquestes cèl·lules siguin imprescindibles per arribar a una o altra espècie. Per tant hem de mirar com més fil·lidis millor (sempre n'hi ha algun que s'ha mantingut intacte). Per la decurrència, va bé mirar amb la lupa els fil·lidis abans d'arrencar-los.

Fil·lidis decurrents a la base de Plagiomnium cuspidatum. És fàcil que aquesta zona apareixi trencada, dificultant la determinació de les mostres.

Sexualitat de les espècies
De vegades, l'únic caràcter que diferencia una espècie d'una altra és la seva sexualitat. És el que passa amb Bryum capillare i B. torquescens: la primera és dioica, mentre que la segona és sinoica, o sigui que té els anteridis i els arquegonis barrejats entre ells. Per veure aquestes estructures només caldrà: 1) que la planta tingui aquestes estructures, sinó ja ens podem oblidar de saber quina espècie tenim; i 2) anar separant els fil·lidis superiors, també els més apicals.

Si la planta és fèrtil, amb la lupa ja veurem les estructures sexuals, llavors només haurem de separar-les una mica i mirar amb el microscopi si hi ha d'un gènere o els dos. En les molses pleurocàrpiques el mètode és similar, excepte que la zona "fèrtil" no es troba a l'àpex, sinó en posició lateral en diferents punts dels caulidis.

Arquegonis de Bryum capillare, es pot veure l'ovocèl·lula al seu interior. Els filaments més clars són les paràfisis, amb la funció de facilitar la separació dels arquegonis.

Brutícia de les mostres: 
No es un problema per a la majoria de les espècies de sòls o epífites, però pot ser un malson en les mostres submergides en hàbitats aquàtics, sobretot els calcaris, en què una capa de carbonat càlcic ho impregna tot i ens impedeix veure la majoria dels caràcters. I anar a pels fil·lidis més joves no és una opció, doncs molts cops els fil·lidis que compten per a la determinació són els rameals, els més vells, que són els que tenen més incrustació. Quan em trobo amb casos així, tinc dues solucions: una, busco algun caulidi que tingui fil·lidis vells més o menys nets; i si això no funciona, submergeixo la mostra en vinagre durant una estona.

Rizoides i gemmes rizoidals:
Observar els rizoides dels briòfits no és que sigui difícil, ja que sempre n'hi ha i a més són fàcils de separar, n'hi ha prou amb treure'n la fracció de terra fins que quedin prou nets. Però el que pot arribar a ser un bon maldecap, són les gemmes rizoidals, de les quals parlaré en una propera entrada. Aquestes estan enganxades als rizoides, i hem de ser molt curosos al netejar-los, ja que és molt senzill perdre-les amb la terra. També ens podem trobar, sobretot a la tardor quan les plantes són joves, que aquestes estructures encara no s'hagin produït. La meva tècnica, és, sota la lupa, buscar uns quants rizoides i separar-los amb un volum de terra prou gran (uns 4-5 mm cúbics), i amb aigua anar netejant els briòfits.

Mostres estèrils:
En aquest cas, no hi ha res a fer. Sense càpsules, hi ha molts casos en què no podrem arribar a saber si una mostra pertany a tal o altra espècie, o fins i tot al gènere. És el que passa amb els gèneres Schistidim, Orthotrichum, Riccia, Fossombronia... i uns quants més. L'única solució és la mateixa que amb les plantes vasculars: o bé tornar al lloc on l'hem agafat i buscar-la fèrtil, o bé esperar a que faci esporòfits.

Estat de les mostres:
Hi ha vegades que les mostres estan plenes de fang, amb les parts trencades pel vent o el sol. En aquests casos ens costarà molt una correcta determinació, i a no ser que sospitem que estem davant una gran raresa, el millor és llençar la mostra i no perdre-hi temps.

Altres dificultats: 
De ben segur que em deixo uns quants problemes amb els que us podeu trobar. Si aquest es el cas, em podeu deixar un comentari amb el vostre dubte i miraré de resoldre'l.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Les funcions ecològiques dels briòfits: per què no s’ha de collir la molsa?

De ben segur que més d’una vegada, sobretot per nadal, heu sentit que les molses no s’han d’agafar. Però, realment és dolent agafar les molses? Quines funcions ecològiques fan en els ecosistemes, si és que en tenen?

Bosc humit a Finlàndia; a casa nostra també hi ha boscos on els briòfits formen catifes que cobreixen el 100% del sòl.

En primer lloc, en molts llocs els briòfits fan catifes denses que cobreixen el sòl, i que el protegeixen contra l’erosió en episodis de pluges fortes, tan freqüents en un clima mediterrani com el nostre. Si retirem aquestes catifes estem exposant el sòl a ser erosionat, afectant la resta de l’ecosistema. Podríem dir que, en molts llocs, aquesta capa de molses i hepàtiques és com una mena de pell del sòl, protegint-lo dels elements externs que el poden degradar.

Detall del sòl del bosc de la primera foto; es pot apreciar que, sota les herbes, dominen completament les molses del gènere Sphagnum

A més, sobretot en climes àrids, una capa més o menys contínua de briòfits (i també de líquens i cianobacteris) pot ajudar molt a retenir la humitat de l’aigua, i també a estructurar el sòl. Aquestes formacions de plantes no vasculars són conegudes com a “crostes criptogàmiques”, i fan una funció important de capa protectora del sòl. També tenen un paper de primer ordre en el cicle de nutrients del sòl, doncs algunes de les espècies presents, per exemple els cianobacteris del gènere Nostoc, són capaces de fixar el nitrogen atmosfèric.

 Detall d'una crosta criptogàmica en un prat mediterrani; l'elevada densitat de molses (juntament amb altres briòfits, líquens i cianobacteris) ajuda a retenir la humitat del sòl.

A més, els fil·lidis dels briòfits són també un petit hàbitat per a molts petits invertebrats, com col·lèmbols, nematodes, rotífers... quan el gruix de les catifes de molsa és considerable, fins i tot pot servir de refugi per alguns amfibis, que les aprofiten per passar les hores del dia de més calor.

Finalment, hem de pensar que allà on nosaltres veiem una sola espècie en una ullada ràpida, pot ser que també hi hagin d’altres espècies amenaçades, les quals només es veuen amb una ullada molt més atenta. És a dir, que sense saber-ho podem estar perjudicant espècies amb algun grau de protecció.

Per tot això, en resum, és important que deixem els briòfits en el seu hàbitat, que és on han d’estar.