dilluns, 22 d’agost de 2016

Els briòfits de les zones àrides, adaptar-se o morir

Un dels entorns més difícils per a la vida en general, i també per als briòfits, és el dels deserts. A Catalunya, i a Europa en general, encara que no tenim deserts veritables com els que podríem trobar a Àfrica, Àsia o Amèrica del Sud, sí que tenim algunes zones que podem qualificar com a àrides; de fet, en alguns punts de la plana de Lleida el total de pluja que cau al llarg de l’any no arriba ni als 400 litres per metre quadrat; com a referència, a Barcelona hi cauen uns 600 litres anuals.

Si visitem qualsevol d’aquestes zones àrides a l’estiu, com podrien ser els tossals que sobresurten entremig de la plana del Segrià, segurament ens portarà algun temps en trobar alguna espècie de molsa o hepàtica. En canvi, si venim a l’hivern i ens ajupim al sòl, possiblement quedarem sorpresos per la gran quantitat de petits briòfits que poblen el sòl en un espai molt petit. A tall d'exemple, a la comarca dels Monegres (Osca) s'han trobat unes 90 espècies de briòfits, entre molses i hepàtiques (Brugués et al. 1998). Per la nostra part, en un estudi recent que hem realitzat en algunes basses temporànies del Segrià (Ruhí et al. 2014), hi hem trobat unes 12 espècies només per aquest hàbitat.

Brolles de romaní, siscallars i conreus de secà als tossals de Montmaneu (Segrià)

Ara bé, si les condicions de vida d'aquestes zones àrides són tan dures, com és que hi ha tantes espècies de briòfits? La solució passa per adoptar tot un seguit d'adaptacions, i més si tenim en compte que aquestes plantes no tenen mecanismes gaire elaborats per regular la pèrdua d’aigua a través dels fil·lidis. Aquestes adaptacions són força diverses i, de vegades, sorprenents: moltes espècies són de vida curta, i completen el seu cicle durant l’època en què el sòl es manté humit. Unes poques són capaces de mantenir-se en estat de latència tot l’estiu, resseques i sovint cobertes d’una fina capa de sòl.

Moltes espècies tenen pèls hialins a l’extrem dels fil·lidis, per reflectir l’excés de radiació i captar la humitat. També és comú que les seves cèl·lules tinguin uns engruiximents a les seves parets, anomenades papil·les, que permeten conservar millor la humitat. Al nervi dels fil·lidis de vegades hi ha lamel·les o filaments que ajuden a conduir l’aigua de rosada. Fins i tot, les espores tenen la paret engruixida, per tal de poder quedar millor protegides enfront de les temperatures extremes i la sequera.
 
Cèl·lules dels fil·lidis d'una molsa, possiblement Tortula sp.; es poden veure les papil·les translúcides situades a la paret de les cèl·lules


 Espores amb ornamentacions diverses a la coberta: a dalt, espores amb lamel·les de l'hepàtica Fossombronia angulosa; a baix, espores amb papil·les de la molsa Microbryum davallianum

Per últim, cal remarcar el paper ecològic que fan moltes d'aquestes espècies: molt sovint creixen en forma de tapissos densos que, juntament amb els líquens, cobreixen el sòl i ajuden a estabilitzar-lo, a més d'ajudar a mantenir la humitat. També constitueixen un microhàbitat per moltes espècies d'invertebrats.

Referències

Brugués  M (1998). Los musgos. In: Pedrocchi C (coord.). Ecología de los Monegros. La paciencia como estrategia de superviviencia. Ed. I.E.A./Centro de Desarrollo de los Monegros. Huesca.

Ruhí A, Chappuis E, Escoriza E, Jover M, Sala J, Boix D, Gascón S & Gacia E (2014). Environmental filtering determines community patterns in temporary wetlands: a multi-taxon approach. Hydrobiologia 723(1): 25-39.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada