dilluns, 29 d’agost de 2016

Thamnobryum alopecurum: una molsa de llocs humits i ombrejats

Thamnobryum alopecurum és una molsa que es fa a bona part de Catalunya, creixent sobre roques, talussos, marges de camins i bases d'arbres, sempre en llocs humits i ombrejats. És freqüent a les comarques humides del NE, i a mesura que anem cap al sud es va "refugiant" a les muntanyes, sovint al fons dels barrancs, on troba les condicions idònies per al seu desenvolupament.

Té un aspecte característic, molt ramificat, que sovint recorda un petit arbre. Té uns caulidis reptants, enganxats al substrat, dels quals surten tot de caulidis secundaris que li donen el seu aspecte característic. Els seus fil·lidis són amples, amb un nervi ben robust i de forma ovada, acabats en una punta aguda. Les cèl·lules d'aquests fil·lidis són arrodonides i són llises (sense papil·les). 

Gràcies a la seva forma de creixement, amb caulidis primaris enganxats al substrat i els secundaris densament disposats, com formant un bosc en miniatura, aquesta molsa ajuda a protegir de l'erosió els talussos i marges de camins on es fa. A més, constitueix un petit ecosistema en si mateix, doncs aquí hi trobem refugi, contra depredadors i la sequera, un bon nombre d'invertebrats. D'aquí la importància de mantenir aquests petits ambients. 

 Thamnobryum alopecurum, creixent al marge d'un torrent a les Gavarres (Cassà de la Selva, Gironès)

dilluns, 22 d’agost de 2016

Els briòfits de les zones àrides, adaptar-se o morir

Un dels entorns més difícils per a la vida en general, i també per als briòfits, és el dels deserts. A Catalunya, i a Europa en general, encara que no tenim deserts veritables com els que podríem trobar a Àfrica, Àsia o Amèrica del Sud, sí que tenim algunes zones que podem qualificar com a àrides; de fet, en alguns punts de la plana de Lleida el total de pluja que cau al llarg de l’any no arriba ni als 400 litres per metre quadrat; com a referència, a Barcelona hi cauen uns 600 litres anuals.

Si visitem qualsevol d’aquestes zones àrides a l’estiu, com podrien ser els tossals que sobresurten entremig de la plana del Segrià, segurament ens portarà algun temps en trobar alguna espècie de molsa o hepàtica. En canvi, si venim a l’hivern i ens ajupim al sòl, possiblement quedarem sorpresos per la gran quantitat de petits briòfits que poblen el sòl en un espai molt petit. A tall d'exemple, a la comarca dels Monegres (Osca) s'han trobat unes 90 espècies de briòfits, entre molses i hepàtiques (Brugués et al. 1998). Per la nostra part, en un estudi recent que hem realitzat en algunes basses temporànies del Segrià (Ruhí et al. 2014), hi hem trobat unes 12 espècies només per aquest hàbitat.

Brolles de romaní, siscallars i conreus de secà als tossals de Montmaneu (Segrià)

Ara bé, si les condicions de vida d'aquestes zones àrides són tan dures, com és que hi ha tantes espècies de briòfits? La solució passa per adoptar tot un seguit d'adaptacions, i més si tenim en compte que aquestes plantes no tenen mecanismes gaire elaborats per regular la pèrdua d’aigua a través dels fil·lidis. Aquestes adaptacions són força diverses i, de vegades, sorprenents: moltes espècies són de vida curta, i completen el seu cicle durant l’època en què el sòl es manté humit. Unes poques són capaces de mantenir-se en estat de latència tot l’estiu, resseques i sovint cobertes d’una fina capa de sòl.

Moltes espècies tenen pèls hialins a l’extrem dels fil·lidis, per reflectir l’excés de radiació i captar la humitat. També és comú que les seves cèl·lules tinguin uns engruiximents a les seves parets, anomenades papil·les, que permeten conservar millor la humitat. Al nervi dels fil·lidis de vegades hi ha lamel·les o filaments que ajuden a conduir l’aigua de rosada. Fins i tot, les espores tenen la paret engruixida, per tal de poder quedar millor protegides enfront de les temperatures extremes i la sequera.
 
Cèl·lules dels fil·lidis d'una molsa, possiblement Tortula sp.; es poden veure les papil·les translúcides situades a la paret de les cèl·lules


 Espores amb ornamentacions diverses a la coberta: a dalt, espores amb lamel·les de l'hepàtica Fossombronia angulosa; a baix, espores amb papil·les de la molsa Microbryum davallianum

Per últim, cal remarcar el paper ecològic que fan moltes d'aquestes espècies: molt sovint creixen en forma de tapissos densos que, juntament amb els líquens, cobreixen el sòl i ajuden a estabilitzar-lo, a més d'ajudar a mantenir la humitat. També constitueixen un microhàbitat per moltes espècies d'invertebrats.

Referències

Brugués  M (1998). Los musgos. In: Pedrocchi C (coord.). Ecología de los Monegros. La paciencia como estrategia de superviviencia. Ed. I.E.A./Centro de Desarrollo de los Monegros. Huesca.

Ruhí A, Chappuis E, Escoriza E, Jover M, Sala J, Boix D, Gascón S & Gacia E (2014). Environmental filtering determines community patterns in temporary wetlands: a multi-taxon approach. Hydrobiologia 723(1): 25-39.

dijous, 18 d’agost de 2016

Syntrichia ruralis

Aquesta espècie és una de les més comunes a casa nostra; és una molsa perenne, fàcilment visible, que creix formant petites gespes de color verd olivaci o groguenc.Es tracta d'una espècie de fàcil identificació.

 Syntrichia ruralis var. ruralis en esta hidratat (a dalt) i en estat parcialment sec (a baix), en un prat mediterrani a can Vilallonga (Gavarres, Gironès)

Els seus fil·lidis tenen forma lingüiforme, amb l’àpex arrodonit. Aquests fil·lidis acaben en un pel hialí (és a dir, incolor) que pot ser tan llarg com el mateix fil·lidi; aquest pel és una adaptació als ambients assolellats, doncs permeten a la molsa reflectir una part de la radiació i, a més, captar l’aigua de les boires o la rosada. Com totes les espècies del gènere Syntrichia, a la base dels fil·lidis hi ha dues àrees de cèl·lules translúcides, més grosses que la resta de cèl·lules, ben visibles al microscopi.

La mateixa molsa de la primera imatge en estat sec; s’aprecien els pels hialins a l’extrem dels fil·lidis

Es tracta d’una de les molses més comunes a bona part de Catalunya i també de la península Ibèrica. La seva gran tolerància ecològica li facilita créixer en una àmplia varietat d’ambients: prats mediterranis, petites superfícies de roca on s’acumula una mica de terra, brolles de diversos tipus, prats subalpins... i fins i tot epífita a la base d’arbres. A les pinedes de l’estatge montà, trobem una varietat particular (var. ruraliformis), caracteritzada per tenir l’àpex agut, amb el marge ascendent pel marge del pèl hialí.

Hàbitat característic de Syntrichia ruralis var. ruralis: prats mediterranis i terraprims sobre pissarres, a Fitor (Gavarres, Baix Empordà)

Cryphaea heteromalla, una molsa sensible a la contaminació de l’aire

Quan pensem en organismes sensibles a la pol·lució de l’aire, possiblement el primer que ens vingui al cap siguin els líquens; ara bé, també hi ha algunes molses que són sensibles a la contaminació de l’aire, i que per això es poden utilitzar com a bioindicadors. Una d’aquestes molses és Cryphaea heteromalla.

 Vista general de Cryphaea heteromalla

Es tracta d’una molsa epífita, és a dir que viu sobre troncs i branques d’arbres i arbustos. La seva forma de creixement la fa gairebé inconfusible: els seus caulidis secundaris són perpendiculars a les branques on creix; els caulidis primaris, en canvi, són reptants i creixen ajaguts, assegurant l’expansió de la planta en distàncies curtes. Les seves càpsules també tenen una forma característica, ja que són sèssils (enganxades al caulidi) i dirigides totes cap a un mateix costat.

 
Cryphaea heteromalla creixent sobre alzines (Quercus ilex subsp. ilex) en un alzinar de l’Alta Garrotxa. Es veuen clarament els caulidis primaris reptants, els secundaris erectes i les càpsules

Es una espècie sensible a la contaminació de l'aire (Dierssen, 2001), que creix en ambients forestals i humits, sobre arbres i arbusts com alzines, roures i boixos, pollancres. És una planta més aviat rara, que segons la Flora dels Briòfits dels Països Catalans (Casas et al., 2003) es fa a l’Alt Urgell, Osona, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Collserola i el Baix Ebre. Per la nostra part, al llarg de les nostres prospeccions l’hem trobada al Pla de l’Estany, a l’Alta Garrotxa i en alguns boscos de ribera de les Gavarres (Baix Empordà).

Boscos humits als fons de vall i alzinars als vessants, a l'Alta Garrotxa, un dels hàbitats de Cryphaea heteromalla


Refèrències
Casas C, Brugués M & Cros RM (2003) Flora dels briòfits dels Països Catalans. Volum I: Molses. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona. ISBN 84-7283-583-9. 278 pàg.

Dierssen K (2001) Distribution, ecological amplitude and phytosociological characterization of European bryophytes. Bryophytorum Bibliotheca, Band 56. J. CRAMER in Gebrueder Borntraeger, Berlin-Stuttgart. 289 pàg. ISBN 3-443-62028-0.

dimecres, 17 d’agost de 2016

Els prats mediterranis: un paradís per als briòfits

Normalment, quan ens imaginem els llocs on és més fàcil trobar molses i hepàtiques, pensem en ambients com els boscos humits dels Pirineus, en les fonts per on sempre regalima aigua, o les pedres i troncs dels rierols de muntanya. En canvi, poques vegades pensem en els ambients més mediterranis; i és que malgrat les aparences, aquests ambients aparentment ressecs poden arribar a tenir una comunitat de briòfits força més diversa que altres hàbitats més humits. Un d'aquests ambients són els prats mediterranis, sovint (mal)coneguts com a "prats secs".

Què són els prats mediterranis o prats secs?
Els prats mediterranis són les comunitats herbàcies que es fan a les terres de clima mediterrani. Dins d'aquesta definició podríem incloure els llistonars, fenassars, pradells de plantes anuals, erms... En canvi, la vegetació més sotmesa a una influència humana, com per exemple la vegetació dels descampats i runams suburbans, quedarien exclosos d'aquesta definició.

El seu aspecte mostra grans canvis al llarg de l'any: a la tardor, aprofitant les pluges, germinen un gran nombre de plantes anuals, que creixen a l'hivern i floreixen a la primavera; a l'estiu, amb l'arribada de les primeres calors fortes, la major part de les espècies ja han granat; llavors el prat es mostra com una comunitat resseca. Altres espècies, en comptes de passar l'estiu en forma de llavors, trien l'estratègia de mantenir-se en forma d'òrgans subterranis, com tubercles o bulbs. Aquest és el cas dels alls (Allium spp.), les escil·les (Scilla autumnalis) o les orquídies (Ophrys fusca, O. tenthredinifera, Anacamptys pyramidalis, etc). També hi ha les plantes perennes, que sovint dominen aquests prats, com el llistó (Brachypodium retusum) o l'albellatge (Hyparrhenia hirta).

 Aspecte d'un prat mediterrani al turó del Mas Vilanera (l'Escala, Alt Empordà)

Hi ha briòfits als prats mediterranis?
Doncs si, en contra del que puguem pensar en un primer moment, els prats mediterranis poden arribar a ser un hàbitat molt ric en briòfits. Sense anar més lluny, tal i com hem trobat en un estudi que hem realitzat recentment, alguns prats mediterranis de les Gavarres poden arribar a acollir més de 10 espècies de molses i hepàtiques en una superfície de 25 x 25 cm. I en total, en aquests ambients hi hem inventariat un total de 56 tàxons de briòfits.

Com s'ho fan aquestes espècies per conviure en tant poc espai, i en ambients aparentment àrids? La clau està en la mida i en la durada el seu cicle de vida: la major part d'aquestes espècies són de mida molt petita i de vida curta, ja que aprofitant els mesos d'hivern (que és quan hi ha humitat) per créixer i reproduir-se. A finals de la primavera, quan les plantes vasculars estan en plena floració, la major part de les espècies ja han han deixat les seves espores al sòl, esperant les pluges de tardor. És aquí on trobem la gran diversitat d'aquests prats: entre les moltes espècies, podem citar Acaulon triquetrum, Phascum cuspidatum, Entosthodon obtusus, Ephemerum minutissimum, E. sessile, E. serratum, Pottia truncata, Microbryum starckeanum... També hi ha algunes espècies perennes, capaces de resistir l'eixut estival, com Syntrichia ruralis var. ruralis i la molsa d'estrelles (Pleurochaete squarrosa).

Finalment, voldríem destacar el paper d'aquestes comunitats com a "refugi" de diversitat: són un ambient que sovint es troba en regressió (molts prats es van transformant, progressivament, en brolles o fins i tot boscos), i la seva reducció porta com a resultat la rarefacció de moltes espècies de briòfits que només viuen en aquests ambients.

 Entosthodon obtusus

Funaria hygrometrica

 Phascum cuspidatum var. cuspidatum

Syntrichia ruralis var. ruralis

dilluns, 1 d’agost de 2016

Els nostres briòfits: Pleuridium acuminatum

Es tracta d'una molsa que es pot reconèixer fàcilment per la seva forma de creixement, formant petites gespes de fins a 1 cm d'alçada i amb els fil·lidis superiors acabats en una punta allargada molt característica. Les càpsules tenen forma ovalada i de color marronós quan són madures. 

A Catalunya, es fa sobretot a les comarques del NE, des dels massissos del Cap de Creus i l'Albera fins al Vallès. El seu hàbitat més característic són els prats mediterranis i les clarianes de les brolles d'estepes i brucs, sempre sobre sòls silicis, que no contenen carbonats.
 
Una espècie molt similar és Pleuridium subulatum, la qual sovint es fa en els mateixos indrets; tot i això, aquesta darrera té tendència a créixer en indrets més humits, com basses temporànies i talussos humits.